EL RASTRO DE LA EXPERIENCIA, Andreu Canals. 22-6-2013

23.05.2014 17:32

 

   

 

LA MEVA QUEBRANTAHUESOS 2013


Són les 5:05 h del dissabte 22 de juny i sona el despertador. Les hores prèvies d’una prova com


aquesta són les pitjors; estrés, nervis, canvi d’hàbits, etc … però això és el que hi ha i és igual


per a tothom.


Enguany i per les restriccions de tràfic que ha introduit l’organització i la Direcció General de


Tràfic, a més dels embossos que se formen cada any per arribar a la sortida, varem decidir


deixar el cotxe a Sabiñánigo el dia abans, per anar en bici cap a la sortida el dia de la prova.


Total, que a les 6:30 h preparats per a fer els 16 km que hi ha des de Badaguás (on teniem


l’hotel) fins a Sabiñánigo, a fi d’arribar a temps i sense problemes a la sortida abans de les


7:30h.


Fa 50C de temperatura, molt de fred i no les tenim totes amb noltros, ja que el dia anterior


havia plogut durant tota la jornada al llarg del recorregut que haviem anat a inspeccionar en


cotxe. Si be les prediccions meteorològiques eren de temperatura agradable i sense pluges,


sempre tens el dubte de com abrigar-te i quin tipus de roba portes per poder afrontar les


importants baixades que hi ha a la prova.


El grup nostre: Jose, Mateu, Toni i jo, arribam a la zona de sortida (polígon del Pirenarium) a


les 7:15 h amb cames i mans congelats i una sensació de fred molt important. Finalment,


decideixo fer cas de les prediccions meteorològiques i si be estic convençut que la baixada de


Somport estarà banyada, no agafo l’impermeable i només decideixo partir amb “manguitos” i


un “xaleco”. M’acomiado dels meus companys Toni i Mateu, desitjant-los sort. Un beso a la


meva dona Jose que farà la Treparriscos i recordo ara les darreres paraules que li vaig dir:


“disfruta carinyo, disfruta!”


La meva participació al 2011 i el temps aconseguit, 7:08 h, me dóna dret enguany a poder


entrar al darrer caixó, per davant la resta de participants que es coloquen per rigurós ordre


d’arribada. Això vol dir que surto entre el lloc 1700 i el 2400. Entro al meu caixó (color verd)


dels darrers quan falten només 5 min per donar la sortida i per tant, hi ha més de 2000 cicl


 hi ha més de 2000 ciclistes

davant jo preparats per sortir. De sobte, sento un tro molt fort i pens si és el “chupinazo” de

sortida, però no, és un ciclista al qui li ha reventat la càmara. Això se diu començar amb mal

peu!

7:30 h i amb puntualitat suissa, ara si, sentim el “chupinazo” que dóna la sortida a la QH-2013.

Veig com a un carrer paral·lel, surten els primers ciclistes. La QH ja està en marxa! 7:33 h i

encara no m’he mogut un mil·limetre del meu puesto. A la fi, sembla que això es mou, primer

caminant, després sobre la bici … i a les 7:36 h passo pel control de sortida i poso el meu

Garmin en marxa. Ara si, s’han acabat els nervis. Endavant! Objectiu: baixar de 7h!

Perque vos fasseu una idea del que és sortir en una prova ciclista amb 9600 ciclistes, els meus

companys Mateu i Toni, passaren per el control de sortida a les 8:07 h, 37min després de que

ho fes el primer. Ah! I ells no varen esser els darrers en fer-ho! (Cal dir que el temps oficial el

marca el teu pas per línia de sortida i arribada, independentment de quan ho hagi fet el

primer).

Els primers 2-3 km són pels carrers de Sabiñánigo i cap a la sortida a l’autopista en direcció

Jaca. No t’has de tornar loco i simplement t’has de deixar dur i observar algun ciclista que et

pugui servir de referència de cara als propers quilòmetres. Ja som a l’autopista que uneix

Sabiñánigo i Jaca i per davant una filera interminable de ciclistes, sense poder esbrinar on és el

cap. Estic dins un grup relativament nombrós i decideixo que un ciclista alt i amb pinta de bon

rodador, que veig com de mica en mica es va col·locant cada vegada més endavant, serà la

meva referència a partir d’ara. Bufa el vent de cara però no massa fort i la velocitat en aquests

primers quilòmetres és prou elevada. Les pulsacions ja han pujat i ja no tenc fred, per a la qual

cosa, decideixo llevar-me el “xaleco”.

En un no res, arribam a la variant de Jaca i giram direcció nord. Portam 20 km de cursa i el meu

Garmin marca 40,1 km/h de mitjana. A partir d’ara i de manera molt progressiva anirem

pujant, guanyant metres d’alçada. Un cartell anuncia: França, 30 km.

Els primers repetxons serveixen per fer una primera avaluació de sensacions. De moment no

tenc cap problema per seguir dins el grupet que vaig, si be se que a mesura que ens atraquem
[22/5 15:22] Pedro Biker: que ens atraquem

a l’ascensió de Somport, el nivell d’exigència serà superior. Passam per Castillejo de Jaca i un

grup de joves del poble ens rep amb uns grans altaveus i música de Leño a tota castaña. De

cada vegada els repetxons són més seguits i tenen més pendent, però no puc llevar el plat gran

(50) si vull seguir dins el grup que vaig. Arribam a Villanua (km 31) i des d’aquí és on comença

oficialment el port de Somport. Resten 17 km per coronar i entrar per tant dins territori

francès.

Durant els següents quilòmetres s’ha d’anar amb el cap molt clar. Poc a poc, el nombrós grup

on anava, es va fraccionant i t’has de saber controlar perque totes les energies que deixis aquí,

faran falta més endavant, al Marie Blanque i sobretot al Portalet. Abans d’entrar a l’estació de

Canfranc afrontam un dur repetxó al 10% (el de la Torre de Fusileros) i el meu “colega” amb

pinta de rodador que m’ha servit de referència, comença a perdre posicions. Per un moment

dubto si quedar-me amb ell per prudència, però les sensacions són bones i decideixo anar cap

endavant. Passo al seu costat i internament penso: “gràcies per servir-me de referència fins

aquí”.

Passam l’estació d’sky de Canfranc (on hi ha el tunel per evitar el coll) i resten 9 km per

coronar Somport. Una dura rampa a la sortida del poble és el senyal per passar al plat de 34 i

afrontar el més dur d’aquest port de muntanya. Fins a Candanchú tenim els quilòmetres més

exigents de Somport i si be les cames volen més i més, som capaç de mantenir la concentració,

clavo les meves pulsacions a 165 (umbral anaeròbic) i per amunt! Si be són més els ciclistes

que som capaç d’avançar, dels que m’avancen a jo, procuro aillar-me totalment i concentrarme

única i exclusivament en mantenir el meu ritme. La QH no es guanya aquí, però si es pot

perdre a Somport si no regules convenientment el ritme d’ascensió.

Ja som al darrer km de pujada i comença a haver gent animant a les voreres, oferint beguda i

paper de diari per a la davallada. Just 100 m abans de coronar i on l’organització ha col·locat el

primer avituallament de la jornada, puc observar el primer accident de la jornada. Un ciclista

s’ha aturat sense avisar per omplir els seus bidons i un altre xoca bruscament amb ell donant

una espectacular volta de campana. Per pels m’acabo de salvar d’aquesta! Atravesso la

frontera amb França, aquí on el Somport fa cim (1.640 m) i porto 1h 37min de cursa. De

moment estic satisfet, les sensacions són bones i se que si he de marcar diferències respecte al

2011, serà a partir d’aquí i sobretot a l’interminable port del Portalet, per això he treballat més

que mai la resistència.

Segons el meu Garmin, la pujada a Somport des de Villanua, 16,6 km, l’he feta en 47’53’’ a una

velocitat mitjana de 20,9 km/h.

Començo la davallada, 41 km sempre baixant fins a l’inici del Marie Blanque. Estic estorat! El

pis està completament sec, cosa que semblava gairebé impossible el dia abans, quan varem

passar per aquí i plovia a voler. Això m’anima molt, me poso el “xaleco” i començo la primera

part de la baixada d’uns 6-7 km, molt tècnica, amb molta corba de 1800. Començo a avançar

gent i gent. Me sento segur i no entenc com hi ha gent que pot davallar tant “quadrada”.

Durant aquests quilòmetres veig almanco mitja dotzena de ciclistes que han caigut, sembla

que només “xapa i pintura” però és el que tenen aquestes baixades tan revirades. Després

d’aquest tram entram a una carretera general, a l’alçada del tunel de Somport (a semblança

del que és la baixada del Coll de Soller a Mallorca). La pendent encara és elevada, però aquí ja

hi ha llargues rectes i gairebé no hi ha corbes perilloses. Aprofito ara si, per menjar i beure. La

velocitat és elevada, superant en alguns casos els 74 km/h. La filera de ciclistes separats entre

si per algunes desenes de metres és interminable. Portam 15-20 km de davallada i sempre en

continu descens, la pendent s’ha suavitzat una mica, els ciclistes ens reagrupam com si fos per

un efecte d’atracció gravitatòria i sense adonar-me, me trobo dins un grup nombrós de no

menys de 200 corredors!! A partir d’aquest moment i fins que comencem a pujar el Marie

Blanque, ho tenc molt clar; beure, menjar i a roda!

Segons el meu Garmin, el tram des del cim de Somport (1.640 m) fins al poble d’Escot (400 m)

on comença el Marie Blanque, és de 41 km i el cobreixo en 50’16’’ a una mitjana de 49 km/h.

Els francesos aquesta vegada han complit i tot aquest tram fins a la població d’Escot (inici del

Marie Blanque) el cobrim sense tràfic. Passam per algunes poblacions, com Urdós o Bedous,

però on no hi ha gaire expectació per veure passar la prova. A la fi, observo un lletrero que

avisa que ens estam atracant a Escot i sembla que tothom va agafant posicions per entrar ben

col·locat. Jo no em preocupo massa ja que aquest coll posa a tothom al seu lloc i no ve de

cinquanta posicions envant o enrere.

Entrar i sortir d’Escot es fa en un tres i no res, ja que es tracta d’un petit poblet francès de no

més de 100 habitants. Gir a la dreta, control de temps per part de l’organització i comença el

Marie Blanque. Qui no conegui aquest coll, vos diré que transcorre per la vall de Barescou

durant 9,5 km per una carretera molt estreta i boscosa, amb un inici molt suau sempre al

costat del riu, fins que a falta de 4 km comencen unes rampes que mai davallen del 10% i

sense cap metre per recuperar.

Al principi del coll me deixo dur, sense forçar massa però tampoc sense perdre el temps. Me

noto bé i el ritme es viu. Aquests primers quilòmetres passen aviat; -7km, -6km, -5km...

Arribam a un avituallament líquid on no m’atur perquè després del Marie Blanque hi ha un

avituallament complert on penso repostar. De sobte, davant jo, la carretera s’empina

bruscament i una fita m’informa: “Resten 4 km, proper km al 10,9%”. Faig aquest primers 500

m amb 34x25, però aviat la pendent i les pulsacions, ja per damunt 170, m’aconsellen posar

tot el que tenc; 34x27 que ja no llevaré fins que coroni.

“Resten 3 km, proper km a l’11,6%”. Poc a poc es fa més i més dur i cal mantenir la calma.

“Resten 2 km, proper km al 12%”. Per jo és el moment crític, hi ha estones que el meu Garmin

me marca 15 i 16% de pendent i no hi ha un sol metre per recuperar. Si be Somport és un coll

de desgast, Marie Blanque i la seva duresa ja te marca per a la resta de la prova. Arribam a

l’equador de la QH i coronarem amb gairebé 100 km de cursa.

“Darrer km, proper km a l’11,1%”. Ara si, faig un darrer esforç animat perquè ja quasi som al

cim. Dalt hi ha gent animant que ha arribat des d’Espanya i un control de temps de

l’organització.


[22/5 15:31] Pedro Biker: Els 9,3 km del Marie Blanque (1.035 m) els cobreixo segons el meu Garmin en 41’03’’, 3 minuts

menys del que vaig necessitar al 2011. Els darrers 4 km, els més exigents, els cobreixo en

24’39’’ min a 9,7 km/h de mitjana.

La baixada del Marie Blanque té una primera part de 5 km en clar descens fins arribar a un pla

(Plateau de Benou) on l’organització situa un avituallament complert. És l’única aturada que

faré al llarg del recorregut. He d’omplir els meus bidons d’aigua i sals, aprofito per menjar

alguna cosa, fer les meves necessitats i carregar-me de moral pel que tenc encara per davant.

Ja estic recuperant temps a la meva participació del 2011, estic per davall les 7h, satisfet del

que he fet fins arribar en aquest punt de la QH però el Portalet és massa Portalet i és allà on un

pot guanyar o perdre els seus objectius en aquesta prova.

Segona part de la baixada del Marie Blanque. Molt ràpida i perillosa en alguns punts, però avui

me sento molt segur traçant i dominant bé la bici. Arribo al poble de Bielle i d’aquí fins a

Laruns (inici del Portalet), hi ha 10 km totalment plans que s’han de fer en grup. Ens agrupam

un pilot d’uns 30-40 ciclistes i cap a Laruns a tota pastilla. Sembla increible, però sempre hi ha

ciclistes que actuen com si els hi anàs la vida en trams concrets i aquest tram no és una

excepció. Les cames comencen a sentir el cansament. He cobert 120 km i dos colls i el més dur

està encara per arribar. Som a Laruns i en sortir del poble, un creuer a l’esquerra ens indica

 

l’inici al Col de l’Aubisque (port mític del Tour), però nosaltres seguim recte i un lletrero marca:

“Col de Portalet – Espagne 29km”.

Ara si, ens hem preparat per això I és el moment de sofrir, pensant que aquest coll on

necessitaré almanco 1 h i 45 min per pujar-lo, tendré tot tipus de sensacions i s’ha de tirar de

cap per superar els mals moments que segur arribaran. També aquí, a cada km trobaré una fita

informativa, indicant els km que resten i el desnivell del km que tenc per davant.

Els primers quilòmetres del Portalet són suaus com passava també al Marie Blanque. De

moment les sensacions són bones. Estic pujant amb el 34, però tirant de pinyons baixos i la

velocitat és elevada. Quan porto 4 km de pujada, atravessam la localitat d’Aux Chaudes

(Aguascalientes) i alguns francesos han sortit a la carretera per animar als ciclistes. Aquí ja

trobam algun cotxe en sentit contrari, però que no molesta la nostra cansina marxa costa

amunt. Trams del 3-4% es combinen amb alguns més durs i fins i tot, algun petit tram de

baixada que sempre ajuda a recuperar. “Portalet 20 km”, ja duc 9 km de pujada i arribo al

primer tram exigent del Portalet. Són 2 km on la pendent no davalla del 7%. El meu ritme

encara és bò, combinant el 21 amb el 23. Hi ha ciclistes que me sobrepassen a un ritme que no

puc seguir, però també passo d’altres que ja pugen amb tot el desenvolupament llevat i que

per la velocitat que porten, dedueixo que ja han acabat les forces. Quin calvari els espera en

aquests, d’aquí al final del Portalet!

Superat aquest tram dur de 2 km, tenc 2-3 km on puc recuperar, ja que la pendent davalla

considerablement. Atravessam la localitat d’Artouste i estic arribant a la pressa del mateix

nom. Segon tram exigent d’aquest interminable coll pirenaic. La pujada serpenteja per una

carretera boscosa, la pendent torna enfilar-se al 7% i de cop i volta te trobes tota la inmensitat

de la pressa al teu davant. Sembla com si l’haguessis d’atravessar, però no, corba a dreta,

corba a esquerra i som al seu damunt. Darrer esforç abans d’arribar al descans de 3 km que té

el Coll del Portalet, a l’alçada del llac de Fabreges. Ja duc 16 km de pujada i quan acabi aquesta

zona de recuperació, restaran encara 10 km per coronar el Portalet. En aquest tram de

recuperació, té ubicat l’organització un altre avituallament complert. Si be ja noto el

cansament, són ja 140 km de cursa, muscularment encara no vaig massa tocat i decideixo

hidratar-me bé, alimentar-me i no aturarme a l’avituallament del Portalet. Resten 10 km per

coronar aquest colós coll del Pirineu francès.

Aquests 10 km darrers del Portalet són un punt i a part. De cop i volta la carretera s’obri a la

muntanya i al cel. L’estampa és la típica d’un coll pirenaic o alpí que veim a través de la TV

durant el Tour. És la zona anomenada de les “viseras” que no són més que aquests petits

túnels que fan que l’aigua de les muntanyes no caigui sobre la carretera. Els 3 primers km

d’aquesta segona part del Portalet, no són d’excesiva duresa però les energies tampoc són les

de Somport. Malgrat això, porto pinyons baixos (19-21), bona cadència i la meva velocitat és

encara elevada.


Cartell de “7 km Portalet i proper km al 8%”. Ara ja no podem anar de farol, ha arribat el

moment de veritat, de no guardar-se res. Si a Somport i Marie Blanque sempre quedava un

marxa més a la reserva, ara m’he d’exprimir i arribar al cim amb la sensació d’haver-ho fet tot.

Estic pujant amb 23 i això és bona senyal (encara tenc el 25 i 27 per si arribàs el cas) i la

velocitat és de 12,5-13 km/h.

La fatiga provoca que ara les pulsacions ja no sobrepassin les 170 bpm. Els quilòmetres passen

lents i més quan la carretera s’enfila per la ladera de la muntanya i la divises fins 2-3 km més

amunt. Fita de “5 km Portalet”. La pendent ja no davalla del 7% i en aquestes alçades, un 7%

sembla el 10-11% del Marie Blanque. En un moment donat aixeco el cap i veig davant jo,

l’imponent mole del Pic du Midi d’Ossau, encara nevat i que presideix aquest extraordinari

paratge del Parc Nacional dels Pirineus Francesos. Començo a sobrepassar ciclistes que

malgrat la seva “pinta de professionals” es troben aturats a un costat de la carretera fent

estiraments per problemes musculars i calambres. La meva coneixença de la prova fa que

sàpigue que a 2 km de coronar hi ha un petit descanset on poder recuperar i afrontar amb

forces el darrer quilòmetre del Portalet.

Cartell de “4 km Portalet” i me faig jo mateix trampes al solitari, pensant que només resten 2

km (allà on hi ha el descans que he esmentat abans). Ara ja tiro de cap, de ronyons, de tot…

afortunadament no tenc la sensació de que me puguin arribar calambres, però ara els metres

semblen que no passen. Se que coronant el Portalet, la cursa està pràcticament guanyada i

resta un quart d’hora mal contat de sofriment.

Cartell de “3 km Portalet”. Ja veig al fons on la carretera gira per la vessant de la muntanya

arribant en aquest descanset tant desitjat. No me deixo res i no se si la pendent augmenta o

simplement és que les forces me comencen a abandonar, però he hagut de posar el 25.

Comença a haver-hi gent a les voreres animant: “Aupa, aupa!!!” criden els vascs, “Ya queda

poco!!” te diuen uns altres.T’ofereixen beure. Fins i tot, alguns t’animen pel teu nom (el

portam imprès al dorsal del davant). Ja hi som Andreu me dic a jo mateix. Aquests dos darrers

quilòmetres se m’han fet eterns però he pogut mantenir el tipus. Arribo al petit descans que hi

ha entre el km -2 i -1. No és baixada, però la pendent davalla a un 2-3% i a la fi puc relaxar-me

una mica. Baixo pinyons i augmento la velocitat. Darrera xuclada al gel que he anat bebent els

darrers quilòmetres.

Cartell de “Darrer km Portalet”, la pendent torna enfilar-se al 7% i jo torno a posar el 34x23,

però som al final i hi ha gent a cada vorera de la carretera, que anima a tots els que superam

aquestes darreres rampes. Se’m posa la pell de gallina per l’ambient que hi ha al final del

Portalet i vull gaudir d’aquests darrers metres abans d’arribar al cim. Ara si! he coronat i som al

km 150 de cursa, miro el meu Garmin i porto 5 h 26 min de cursa. Començo la davallada ja en

territori espanyol.

 

Els 28,2 km del Portalet (1.795 m) els cobreixo segons el meu Garmin en 1h 38’05’’, 6 minuts

menys del que vaig necessitar al 2011, i a una mitjana de 17,2 km/h.

La davallada del Portalet per la vessant espanyola passant per Formigal, és molt ràpida, per

una carretera ampla i sense corbes complicades. El meu contaquilòmetres m’arriba a marcar

els 83,2 km/h!!!. Començo a fer càlculs mentals i no només veig que estaré per davall les 7 h,

sinó que puc estar molt prop de les 6 h 45 min, però per això no hauré de tenir cap problema

muscular a la darrera “trampa” que ens té preparats la QH, abans d’enfilar els darrers

quilòmetres cap a Sabiñánigo. Menjo i bec del bidó de sals (el d’aigua ja l’he acabat) i me

guardo el darrer gel per prendre just abans de començar la Hoz.

Ah! Que no vos he parlat de la Hoz de Jaca?... és el que jo anomeno, la “broma pesada”

d’aquesta prova. Quan ja vas enfilat davallant per a la vall de Tena i el que seria un final relaxat

de la QH, l’organització ja va decidir des de la primera edició, incloure una darrera “tatxa”,

abandonant la carretera general i creuant el riu Gállego, passant per el poble de Pueyo i

ascendint a la petita població de la Hoz de Jaca. 2 km amb un pendent mai inferior al 10%!!!

Gir de 1800 una vegada passat la localitat d’Escarrilla i deixam la carretera general, per entrar

dins una carretereta estreta, virada i en mal estat. Ens hem ajuntat un grup de 20-30 ciclistes i

anam per la vorera del riu durant uns quilòmetres. Aprofito per prendre el darrer gel i de

sobte, corba a esquerres i la carretera s’empina cap al cel. No ho dubto ni un moment i de

seguida el 34x27. Els primers metres els faig suaus, per evitar problemes musculars amb el

canvi sobtat de plat gran i desenvolupaments elevats, amb el plat petit i el pinyó més gran que

porto. Un ciclista aturat, més enllà un altre, .... La Hoz és la “mort” per a molts que pateixen de

calambres, però afortunadament només són 2 km i s’ha de pujar, encara que sigui a peu. La

fatiga ja és més que considerable i aquí les pulsacions ja costen molt de pujar. He passat el

primer quilòmetre i ja cerco amb la vista el mirador que posa fi a la pujada. Els darrers metres

no estan asfaltats, sinó encimentats i faig un darrer esforç per coronar i entrar a la població de

la Hoz. Des d’aquí a meta, resten 27 km en baixada o tendència descendent i en poc més de 40

minuts haurem arribat al nostre objectiu final.

Els 2,1 km de l’ascenció a la Hoz de Jaca (1.272 m) els cobreixo segons el meu Garmin en

10’36’’, 3 minuts menys del que vaig necessitar al 2011, i a una mitjana d’11,7 km/h.


La baixada de la Hoz és molt perillosa i de fet, l’organització ha col·locat proteccions a dues

corbes i voluntaris indiquen el perill amb una bandera groga. Malgrat això, trobo un ciclista

accidentat a una de les corbes marcades com perilloses. Atravesso la pressa de Búbal

(espectacular!!!) i accedeixo una altra vegada a la carretera general que ja no deixarem fins

arribar a Sabiñánigo. De bell nou i en el descens cap a Biescas, ens tornam reagrupar una

cinquantena de ciclistes. Tenim un altre pilot gros de ciclistes davant nostre i que veim dins les

llargues rectes d’aquesta vall del pirineu d’Osca.

Pas per Biescas (resten 18 km), miro el meu rellotge i instintivament calculo el temps final

aproximat d’arribada. Ostres! Puc estar sobre les 6h 45’! El meu objectiu està a punt d’assolirse

i de llarg. Vull gaudir del moment i me’n deixo dur dins aquest grup de ciclistes amb els que

arribaré a Sabiñánigo. Per primera vegada en tot el dia, encara que sense perdre la

concentració dins el pilot on vaig per evitar alguna caiguda de darrera hora, disfruto del

paisatge, el pas per Senegué, més envant veig el restaurant on varem dinar ahir, ... S’ha acabat

el sofriment i disfruto dels darrers quilòmetres de la cursa, ja sense preocupar-me en avançar

uns segons o unes posicions més o manco.

Entrada a Sabiñánigo al costat del polígon de Sepes (on hi havia la sortida i arribada en

edicions anteriors), però ara, hem de seguir per la circumvalació per donar tota la volta al

poble. Amb el canvi de direcció, el vent entra ara de cul, resten no més de 2 km a meta i volam

a 55 km/h. Arriba el darrer repetxó de la jornada i un dels ciclistes del grup ha atacat (?).

Entram a la zona del Pirenarium on està situada la meta. És costa avall i ja sentim l’speaker

avisant de l’arribada d’un nou pilot nombrós de ciclistes, que som nosaltres. Alguns esprinten,

altres no i jo me’n deixo dur.

Atravesso l’arc de meta, marcant un crono oficial de 6 h 44 min 36 seg !!! Feina feta Andreu!

He assolit el meu objectiu i no me puc fer cap retret del que he fet avui i les decisions preses al

llarg de tota la jornada.

Segons el meu Garmin, he rodat 198,6 km amb un desnivell acumulat de 3.447 m i el temps a

sobre de la bici ha estat de 6h 40’ 10‘’ a una mitjana de 29,8 km/h (29,4 km/h si tenim en

compte el temps total).

Malgrat que algú dels qui pogueu llegir aquesta crònica, pogueu pensar que aquest és el relat

del que ha arribat el primer, o ha fet posicions de podium, res més allunyat de la realitat. El

meu lloc a la general ha estat el 1.085 de 9.600 participants (l’organització encara no ha

facilitat la posició per categoria, que en el meu cas és l’F, entre 45-54 anys), però segur que me

sento tant o més satisfet i orgullós del que he fet, com del que ha arribat primer a la QH-2013.

A la meta, ja trobo la meva companya Jose que ha acabat sense cap problema la Treparriscos i

ens abraçam per retrobar-nos contents i satisfets pel que hem realitzat, set hores després

d’haver-nos acomiadat.

Fins a la propera!

- Any 2005 (37 anys): 8 h 25 min.

- Any 2008 (40 anys): 7 h 45 min.

- Any 2010 (42 anys): 8 h 10 min. (Edició del mal temps i molt de fred, on es retiraren

més de 2000 ciclistes).

- Any 2011 (43 anys): 7 h 08 min.

- Any 2013 (45 anys): 6h 44 min.

- … M’agradaria tornar el 2018 amb 50 anys. Fins a on podré arribar?

Andreu Canals.


Andreu Canals cinc participacions moltes histories.

 

 

Publicado por J.L. Salcedo.
Fecha de Publicación: miércoles, 23 de Mayo del 2014
Asociación Cicloturista de Menorca
***************************************************************************